10/02/2017 Jo Jet i Maria Ribot: Una nit d’intimitat i emocions al Kursaal

10/02/2017  Jo Jet i Maria Ribot: Una nit d’intimitat i emocions al Kursaal
By Cròniques Musicals, MUSICA
febr. 10

10/02/2017 Jo Jet i Maria Ribot: Una nit d’intimitat i emocions al Kursaal

Crònica 234

Fa setmanes que el Kursaal escalfa motors per la seva celebració més especials doncs, ja fa 10 anys, que va tornar a posar-se en funcionament i es preparen alguns esdeveniments especials com el programat per avui: La presentació de  Lliure o Descansar (Autoeditat), el segon treball del duet Jo jet i Maria Ribot i espero que el concert sigui tan especial, com el lloc on es fa. Arribem pocs minuts abans d’accedir a la sala i, situat davant les portes del teatre, un llit ens espera al patí. Ja dins, tot i que encara és aviat, es pot veure que la sala estarà força plena. Una banqueta, una cadira i uns braços, amb bombetes, són l’única decoració que hi ha a l’escenari.


Es fa el silenci quan els llums baixen d’intensitat. Les actrius Anna Bertran i  Maria Jove entren en escena i se situen en un lateral de l’escenari per recitar un text que s’inicia, justament, amb la frase de la ressenya que hi havia a la web del Kursaal, i que anuncia el concert, i que em tenia molt encuriosida: Hem de fer-nos el llit o podem triar-ho?Finalitzat el text, tothom aplaudeix i els llums es tanquen completament. Quan els llums es recuperen, el duet ja hi és al seu lloc. La Maria enfila els primers versos de “La dolça por” mentre, a poc a poc, es va recuperant la il·luminació. De seguida s’afegeix en Jet amb la guitarra. La potent veu de la Maria ressona i contrasta amb el silenci absolut que regna a la sala.
Una petita aturada dona pas a un canvi de temps i arrenca el tema “Saber i no entendre”, en el que Jet s’afegeix fent els cors. El control de la veu que té Maria es fa més present encara quan, per finalitzar la cançó, va abaixant la veu molt suaument fins a quedar en silenci i només es trenca pels aplaudiments que tornen a ressonar. Els braços amb les bombetes, que estan situats darrere del duet, ajuden a donar una sensació molt més íntima. La Maria es pren un moment per agrair-nos que estiguem aquí i, tot seguit, ens canten “El silenci tens”, a la que segueix “Peus de fang” i “Pit-roig”, una cançó que defineixen com “petitona, rodoneta i de color blau” i que ens expliquen que van gravar en un convent d’una colònia tèxtil.
Tot seguit, ens escoltem “Blau”, amb una potent veu de la Maria que sacseja sentiments i on la guitarra sembla parlar. Seguidament és el torn de “Dóna’m l’alegria d’anar a dormir trist”, de l’àlbum Jo, Jet (Autoeditat) de la que ens expliquen que, tot i no ser d’aquest disc, la van recuperar perquè “va molt en la línia” del que volen expressar. En tot moment, els llums situats darrere d’ells semblen estar jugant: Ara deixen al duet en penombres… ara els il·luminen… però sempre ajuden a donar més importància a les veus que a l’entorn, facilitant la sensació d’intimitat i calidesa d’un concert que, imagino, deu estar cap a la meitat per la quantitat de cançons que ja hem escoltat.

Per continuar, ens canten “Si només volgués voler-te” i “No suportem l’hivern”, que endevino força especial quan en Jet ens diu que al vídeo, que podem trobar al YouTube, apareix la seva mare. Quan escoltem “Qui som”, de l’àlbum Viatges i flors(Autoeditat) el segon tema que han recuperat per aquest espectacle escoltem, em fixo que al mig de la platea, en el passadís central, acaba de situar-se un cor que, cantant i fent palmes, han contagiat a tothom i estan donant una mica més d’alegria i vida al tendre espectacle.  Després d’una ràpida presentació l’Anna Rovira, en Xevi Collado, en Pau Lafoz, la Mariona Garcia i la Berta Planes, el cor es queda amb ells a l’escenari i plegats ens canten “Lliure o descansar”, el tema homònim del disc i, “Ara és demà”, un poema del Miquel Martí i Pol musicat per en Jet, amb el que tanquen la seva actuació.

Entre aplaudiments, cor i duet marxen de l’escenari, i van pujant d’intensitat fins que, per fi, aconsegueixen que en Jet i la Maria tornin a aparèixer. Com a justificació, a la seva tardança, en Jet ens diu que volia afinar a fora i imagino que a més d’un, com a mi, aquest comentari li haurà fet somriure.
Els últims instants els dediquen a reiterar els agraïments, aquesta vegada força més llargs, ja que no solament ens inclouen a nosaltres sinó a tothom que ha participat. La cloenda que han triat és l’adaptació de “Serà un dia que durarà anys”, un tema d’Ovidi Montllor que fa  menció al dia en què serem lliures doncs no solament han emplenat de sentiments la nit sinó que també hi ha hagut temps a les reivindicacions, com aquesta que posa la cirereta a la nit.

Deixa un comentari

Segueix-nos a les xarxes

Col·laborem en/amb:

Vull Escriure
La web dels escriptors
Associació de Mitjans d'informació i comunicació
Traducir »