16/01/2016 VeusComSí: donen L.L.U.M. al Teatre Eòlia
By XusMasCròniques Musicals, MUSICA
gen.
16
16/01/2016 VeusComSí: donen L.L.U.M. al Teatre Eòlia
Crònica 142
El Teatre Eòlia està situat al centre de Barcelona. És el teatre de l’Escola d’Art Dramàtic, que justament és la mateixa escola on van néixer, musicalment parlant, VeusComSí i on van decidir presentar-se a Oh Happy Day. Avui presenten el seu espectacle L.L.U.M. i, no solament és l’estrena, sinó que tenen 2 actuacions, totes dues amb entrades exhaurides: una a la tarda i altre a la nit, que és a la que assistirem nosaltres. El teatre és petit i acollidor i l’escenari ens espera amb una decoració molt senzilla. Al fons, 3 instruments esperen: un piano, la bateria i el violí. Més endavant uns palets, a dreta i esquerra, amb una tènue il·luminació blava, que em recorda les postals nadalenques.Pocs minuts després de les 21 hores, arriben els músics. Els llums es tanquen. Les veus comencen a escoltar-se, apropant-se fins a entrar, a l’escenari, pel passadís lateral. Sona una melodia que, segons marca el programa que hem agafat a l’entrada, es diu “Obertura”. Tot es queda a les fosques. Ja s’escolten les notes de “Flashlight , de “Jessie J” i, mentre canten, juguen amb les llanternes que porten. Tot seguit, amb una petita mostra de percussió corporal inclosa, ens canten “Born this way”, de Lady Gaga, que acaben amb tot a les fosques novament. Quan la L.L.U.M. torna, ja estan asseguts a terra i ens canten “Amor particular”, de Lluís Llach, mentre una carta va passant de mà i en mà i acaba cremada.
L’escenari és bastant reduït, els moviments han de ser precisos i tothom ha de tenir cura del seu espai i de l’espai dels companys. Les coreografies són senzilles però des del meu punt de vista és lògic doncs crec que són les veus i la L.L.U.M. qui han de prendre tot el protagonisme del concert.
Per continuar escoltem “Soc així”, de Marc Parrot, i a continuació, la Marta Rodríguez es situa amb una guitarra i una cadira, al mig de l’escenari. El violí comença els acords de “Robin Hood”, d’Amaral, i la cançó acaba amb tot el grup darrere d’ella, que ara té la tira de L.L.U.M., que apareix en la fotografia del programa, enroscada al cos. De seguida, la Jone Arteagoitia comença a cantar “Maite Zaitut”, la versió de Lax’n’Busto d’una cançó basca, segons indica el programa. El tema ens el canten a la vegada que van explicant la història mitjançant ombres xinesques, tot i que bastant modernitzades doncs les imatges, en comptes de reflectir-se en negre, ho fan deixant veure els seus colors sobre un llençol blanc.
El grup surt de darrere del llençol, que abans han col·locat a l’escenari, i ens canten “I lived”, d’ One Republic. En acabar, mentre ens deixen veient la versió llarga del vídeo que, aquests dies enrere van promocionar a les xarxes com a presentació de l’espectacle, surten sigil·losament de l’escenari. Quan el vídeo acaba, tornen vestits de negre i força elegants i reprenen l’espectacle cantant-nos “Mushup hit the road Jack”, de Jay Charles, que fan quasi enganxada a “Get up, stand up”, de Bob Marley.
Tot seguit, comencen a sonar els familiars acords de “La petita Rambla del Poble Sec”, de Cesk Freixas. Ja els hi havia sentit cantar aquesta cançó en directe al Cicle de Músiques Sensibles, en el concert d’en Cesk, però avui puc escoltar-la d’una forma bastant diferent. Ara, tornen a asseure’s a terra per fer un repàs a les cançons de Blaumut i així escoltem “Esquimals”, “Normal”, “El primer arbre del bosc”, “Bicicletes”, “Tornarem a casa” i “De moment”, que acaben estirats a terra. Tot i que potser, el vídeo i el canvi de roba, tenien com a funció dividir el concert en dos parts, per a mi, la clara divisió l’ha marcat la cançó d’en Cesk, no solament perquè és un dels cantautors que més m’agraden sinó que com a grup és el cas de Blaumut. De fet, ara penso encara més en la meva nena, que hagués gaudit molt amb aquestes versions i més veien que algunes reserves deuen haver fallat dons hi ha alguns espais, molt pocs, però hi ha.
En Mateu Bauca, el director del grup, juntament amb una de les noies, que no distingeixo qui és, es situen al piano i toquen a 4 mans, mentre el grup ens canta “Els teus ulls glaucs”, de Glaucs, i la serietat amb que tot el grup ha acabat la cançó, inclús amb algunes llàgrimes deixant-se veure, em sobta molt, doncs fins ara tot havien estat somriures. Per recuperar els somriures, han triat “Invencibles”, dels Catarres, que acaben amb bengales enceses a les mans i que donen a gent situada a les primeres files per continuar amb “Qualsevol nit, pot sortir el sol”, de Jaume Sisa, per la que part del grup s’han situat entre les butaques i la resta a continuat a l’escenari per cantar-la.
El concert està arribant al final i la següent cançó és el “Circle of Live”, del Rei Lleó, que ens canta en Sergi Boix i en la que tots acaben pintant-se la cara. Contrastant amb l’energia que desprenia aquest tema, a la pantalla veiem unes imatges força dramàtiques que, serveixen d’introducció a “Zombie”, de Cranberries, que tornen a fer assegut a terra i, com a final, escotem l’alegre “Pa amb oli i sal”, de Blaumut, que els hi permet tancar el concert amb alegria i energia.
Post relacionados
febr. 29, 2020 Cròniques Musicals, MUSICA
2020 02 29 Els Teleapàtics i Minova
La web dels escriptors
