21/03/2015 Le Croupier: I Barnasants porten Dinamita a Luz de Gas

Avui dissabte, Barnasants ha fet que el dia, sigui un dia especial i ple de contrastos. Estem a la Sala B de Luz de Gas i a la sala del costat hi ha una trobada de Los Ángeles del Infierno. Per una banda, la nit en una ciutat moderna del segle 21, plena d’aparells electrònics, per l’altre tornarem per una estona al segle XIX, a les llums de les vedettes i la revista, en un espectacle a mitjan camí entre un documental i el cabaret doncs Le Croupier, l’Aina Sánchez i la Mont Plans pretenen fer-nos tornar temps enrere, quan les vedettes eren considerades quasi deesses i recordar la figura d’una d’elles amb l’espectacle Esperança Dinamita, d’igual títol que el disc Esperança Dinamita (Música Global) que recull les cançons que avui escoltarem i del que alguns de nosaltres em pogut gaudir d’un petit tast a la Fira de la Mediterrània d’en guany.

La gent arriba, la Mont Plans es passeja, saludant i parlant amb els que ja estan aquí i ens explica que “són uns nois que els hi agraden els cuplés… a lo moderno”, mentre puja a l’escenari per fer una petita introducció i entre frases divertides es fica al públic “a la butxaca”.

Els llums s’apaguen i comença la primera part d’un documental, dividit en 5 parts, sobre la vida d’Esperança García, més coneguda com a Esperança Dinamita per lo explosiva que era. L’espectacle arrenca amb “Al Paralelo”, que ens canta en Carles Cors i, en acabar, ens recorda que no estan presentant el disc sinó l’espectacle Esperanza Dinamita. Seguidament ens canten “Niní” i torna el documental.

Quan acaba la segona part del documental, l’Aina, que per aquest espectacle s’ha convertit en la besnéta de l’Esperança, ens recita “Qué es el cuplé”, un poema de Manuel Machado, germà de Antonio Machado i l’espectacle ens sembla que comença realment quan l’Aina, amb la seva potent veu ens canta “El cap viu”. Seguidament ens canten “Una burrada”, plena de comentaris sarcàstics, i “L’ex-president” que, per culpa d’un sonat judici, sembla estar més d’actualitat que mai.

Torna el documental i en acabar aquesta tercera part, l’Aina i en Carles, que ara s’ha transformat en un noi baixet i no gaire agraciat ( canta agenollat, amb perruca i ulleres de cul de got) ens canten “Soy Miguelito” i “Pica-Pica”, una cançó d’igual nom que la revista de la que formava part.

Arriba la quarta part del documental i seguidament escoltem “Pastura, pastura, pastor”, l’únic cuplé que es sap que va escriure Esperança, “El Papissot”, on veien en Carles xiuxiuant i a l’Aina una mica esquitxada, “La vaselina”, on veiem un gran pot a sobre del piano, i “La Pulga”.

Una vegada que ha acabat l’última part del documental, la Mont ens canta “El tango de la cocaïna” i, després de demanar-nos ajuda per ballar la següent cançó i explicar-nos com es balla, en Carles, l’Aina i la Mont ens canten el “Shimmy de la Neurastènia”.

Com a tancament sona la cançó “Desfile del oro” i entre aplaudiments i amb el públic en peu, finalitza l’espectacle.