Crida 104 de Vull Escriure: 20. Fulla

By XusMasLLETRES, Relats

Crida 104 de Vull Escriure: 20. Fulla

Aquests són els requisits de la crida 104, la vintena de la temporada:

Paraula obligatòria = «Fulla» (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) = el text ha de començar dient “a la vora de la mar éreme encara”
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)

I el meu text “Tornar a començar“:

Quan vam deixar de parlar? Des del primer moment sentia que la nostra amistat era sincera, no hi havia secrets, et vas convertir en imprescindible. Eres tot el que jo buscava. Em complementaves com ningú havia fet mai. Em vas donar la serenor i estabilitat que em mancava. La paciència que mai havia tingut. Sense adonar-me, vas enamorar-me i amb aquell ram de roses clandestines ho vaig descobrir.

Quins eren els nostres problemes? Massa feina? Què ens va fer oblidar que el més important érem nosaltres? Com vam perdre la confiança? En la nostra llar es va instal·lar la monotonia i ens vam convertir en company de pis. Quins dies tan amargs! Quantes llàgrimes! Em vas deixar sola i, sense tu, ho vaig perdre tot. T’ho explicava i no m’entenies. Era invisible! Sé que la meva errada va ser clau però no oblidis que feia temps que tu ja no hi eres amb mi i que ningú cerca fora, allò que tens.

Quina gran errada pensar que podríem refer-nos. Realment vaig creure que podríem amb tot, pel nen i per nosaltres. Ho desitjava. Ho necessitava. Descobrir tant fredor i indiferència, va estar l’estocada mortal. La meva amarga solitud es va tornar decepció. Em sentia morta en vida i aquell segon nen, no cercat, va estar un raig de llum que va donar-me esperances. Llàstima que solament va ser un miratge i em vaig adonar que res, seria suficient per unir allò que s’havia trencat.

Fa temps que em sorprenc pensant en què va fallar. Miro enrere i em sento perduda sense tu. Potser els temps ha aconseguit esborrar la ràbia i la rancúnia d’aquests anys. Veig les coses que han passat com si d’un llibre és tractes i penso que hauríem d’haver lluitat molt més. Ara que ja hem refet les nostres vides i els nostres camins s’han separat definitivament, dubto si hem fet el millor doncs sembla que només ens hem fet mal. A tu també et passa?

Voldria arrencar les fulles de les nostres errades, aquelles emplenades d’indiferència i ràbia, i canviar-les per fulles en blanc per emplenar-les junts. Sé que no creus en segones oportunitats i menys en terceres però sempre hi ha excepcions? Voldria fer-te dubtar i començar de nou però sé que no passarà. Sé que no és possible recordar el que sentíem i encara que ho recordés, no trobaria paraules per dir-ho.