Crida 107 de Vull Escriure 3. Fusta

By XusMasLLETRES, Relats

Crida 107 de Vull Escriure 3. Fusta

Aquests són els requisits de la crida 107, la segona de la temporada:

Paraula obligatòria => Fusta
Minicrida (OPCIONAL) => El protagonista sigui un mòbil que prengui vida
Extensió => 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)

I el meu text “Un mòbil diferent“:

Odiava els telèfons. Moltes vegades s’havia preguntat perquè i n’estava segura que era perquè a la seva feina, no tenia més remei que respondre al telèfon una i mil cops. Bé, millor dir havia de respondre als clients.

La seva feina li agradava molt i quan es van posar de moda els mails, va patir el que ella nomenava “síndrome dels canvis”: Primer, rebuig a la nova moda i després, un agraïment infinit. Les trucades s’havien anat reduint fins a la mínima expressió. No tothom estava content però ella pensava que el mail li donava la possibilitat d’explicar millor el que calia. Podia llegir i retocar les frases fins a estar convençuda que, amb poques paraules, havia sintetitzat les idees i estava donant una resposta clara.

De retruc, les reunions també s’havien reduït. Tenia una relació amor–odi amb elles. Li agradava tenir reunions però només sabia quan començava i mai quan acabava. La immediatesa dels mails, havia aconseguit que només en tingués quan arribava un nou client, quan hi havia temes complexos i poc més. Quan tenia una reunió, sempre portava un llapis entre els dits. Aquella petita fusta exercia de talismà, n’estava convençuda perquè aconseguia calmar-la i li donava el poder suficient per controlar la situació.

Era estrany però el mòbil era l’únic aparell telefònic que suportava. De fet, per ser exactes, li estava força agraïda perquè entre el GPS i el navegador, més d’un problema havia aconseguit resoldre. Una adreça que no trobava, l’agenda que per fi sempre portava a sobre i al dia, un regal d’última hora que calia recollir i, la millor part, seguir connectada amb els seus amics, ni que fos a través del whatapps. L’únic problema era que el seu mòbil estava viu o potser era el corrector? Junts feien de les seves i canviaven paraules. Més d’una vegada havia de rellegir el que escrivia abans d’enviar-ho i patir algun malentès innecessari. Quan això passava, li venien ganes de llençar el mòbil al mar, a ser possible, lligat a una pedra però, a sobre, era aquàtic així que no serviria de res.

Comentaris Rebuts