Crida 123 de Vull Escriure: 4. Muntanya

By XusMasLLETRES, Relats

Crida 123 de Vull Escriure: 4. Muntanya

Aquests són els requisits de la crida 123, la número 4 de la meva tercera temporada al VullEscriure:

Paraula obligatòria => Muntanya
Minicrida (OPCIONAL) => Hi aparegui l’esquelet d’un drac o d’un dinosaure

I el meu text “Passejar, xerrar i riure junts“:

Cada cop que es trobaven, insistien perquè anés a l’excursió, però l’Anna encara dubtava. Ella era més de cinema, teatre i platges que de caminades per les muntanyes. Vivia lluny del punt de trobada i, fins i tot, s’havien ofert a anar a recollir-la a casa. Ho va valorar molt però reconeixia que se sentia una mica sota xantatge i, finalment va dir que aniria, perquè n’estava segura que les fotografies que podria fer serien genials. A més a més, ara que havia acabat el curset de fotografia pensava provar algunes de les noves tècniques que havia après.

Va intentar quedar directament al lloc de trobada però no li van deixar així que encara havia hagut de matinar més, quasi com els dies de feina, sort que el dia abans ho va deixar tot preparat. El camí en cotxe, va estar ple de bromes. De fet, semblava que les seves amigues s’havien aliat per fer-la patir i les rialles van acabar ressonant amb força dins del cotxe.

Una breu aturada per conèixer als nouvinguts i l’excursió començava. L’Anna, que anava xerrant i fent fotografies, es va sorprendre quan es van aturar per dinar. Ja portaven quasi 3 hores entre pujada i passeig i ni s’havia adonat del cansament. Després de compartir dinar i beguda, tocava la baixada i aquest cop seria a pas lleuger perquè ningú volia retornar de nit.

El camí de tornada, el van fer de nou les 4 juntes, xerrant i recordant els moments més divertits que, sense dubtes, va estar quan van fer creure a tothom que havien trobat l’esquelet d’un drac i és que la Natàlia, que semblava molt seriosa i que era veterinària, havia estat força convincent. L’ajuda de la Sílvia, que participava en un grup de teatre, havia estat definitiva i si no hagués estat per la Cristina i l’atac de riure que havia patit, encara estaria tothom pensant que aquells petits pals, que semblaven haver-se fossilitzat amb les fulles, realment eren part de l’esquelet d’un petit drac.

Calia reconèixer que s’ho havien passat molt bé i ara, veient les fotos, no podia deixar de somriure recordant el dia. N’estava segura que repetiria sortides muntanyenques.

Comentaris Rebuts: