Crida 98 de Vull Escriure: 14. Casament

By XusMasLLETRES, Relats

Crida 98 de Vull Escriure: 14. Casament

Aquests són els requisits de la crida 98, la catorcena de la temporada:

Paraula obligatòria = «Casament» (s’accepten plurals)
Minicrida (OPCIONAL) = Parament que un dia no te’n penedeixis
Extensió = 300 mots (tens un marge de +/- 100 mots per complir amb l’extensió: en cas de dubte utilitza el comptador de paraules de la web)

I el meu text “Una decisió important“:

Quan després de 8 anys de relació formal amb la seva parella, va explicar que ho havien deixat, tothom la mirava bocabadat. Ningú es podia imaginar que estava molt farta d’aquella relació que només l’abocava a un casament que no veia gens clar. Ell la tractava com a una nina de porcellana i no tenia dubtes que l’estimava però, quan la deixava a casa, li mancava temps per anar de “farra”. Potser no eren unes festes interminables però sempre acabava bevent més del que és acceptable i més d’una vegada li havien costat un accident.
Fins ara, cap havia sigut massa greu però fins a quan? Ella l’estimava i per això patia tant. A vegades no podia dormir i només respirava tranquil·la quan tornava a veure’l. Ho havien parlat molts cops. Ell sempre li feia promeses que mai complia.

L’últim cop, havien estat junts de festa fins tard però només deixar-la a casa i assegurar-li que anava a dormir, s’havia marxat ràpidament. Massa ràpidament i ella tenia clar el motiu. L’endemà va aparèixer amb el cotxe del seu germà, suposadament perquè havia punxat i la roda de recanvi no estava en condicions. Però aquesta vegada, el cop havia tocat el palier i la direcció i va acabar per confessar el que havia passat. Havia estat sense cotxe algunes setmanes i només podia venir-la a veure en tren o quan el germà li deixava el cotxe.

Estava molt farta però igualment li va costar molt prendre la decisió. Li donava voltes i voltes i sempre pensava “parament que un dia no te’n penedeixis!”. “Pensa-ho bé!. Uns cops ho pensava quan decidia deixar-lo i altres quan s’adonava que el perdria.

Aquella tarda, estava molt mentalitzada i va decidir deixar-lo. Li va esclatar en la cara, com si no pogués contenir les paraules i va tornar a casa, corrent i plorant. Sorprenentment plorava desconsoladament però estava feliç. Ja no havia de partir més pel que podia passar quan marxava i estava segura que si l’estimava tant com deia, canviaria i la tornaria a conquerir.

Quan recorda que van estar separats dos interminables mesos, no s’ho acaba de creure. Recorda el dia, per casualitat es van tornar a trobar. Ja no s’han separat mai més. De fet, avui mateix, la seva filla fa 10 anys i ella torna a estar embarassada. Surt de comptes en 2 setmanes.

Comentaris Rebuts