20/05/2016 Damià Olivella: Passió per la música
By XusMasCròniques Musicals, MUSICA
maig
20
20/05/2016 Damià Olivella: Passió per la música
Crònica 185
La cura amb la que el Guitar Festival selecciona sales i cantautors és excepcional. Com excepcional és la veu d’en Damià Olivella. Un músic que amb 11 anys ja tocava la guitarra, amb 16 gravava una maqueta i amb 21 veia la llum el seu primer disc. Avui, ens porta Origen (Rgb Suports), el seu 4t disc, fruit del micromecenatge. Evidentment amb aquests petits #Detalls, i sense dir que feia temps que intentava quadrar una crònica seva, podeu imaginar que en trobo davant una nit extraordinària i que la setmana m’ha semblat que passava a pas de tortuga coixa. A sobre, avui els astres semblen anar en la nostra contra. Hem sortit, cap a la sala, amb temps suficient però no hi ha forma d’arribar ni d’aparcar així que, cap al pàrquing i a corre-cuita cap a la sala! En definitiva, que arribem amb el concert iniciat, tot i que crec que només és el primer tema.
La sala és plena, gaudint ja de la seva veu. El club s’ha emplenat de cadires i també hi ha gent de peu. Una veu que ha estat batejada com a “negre”, fruit dels girs i matisos que pren quan canta. Per tot acompanyament, la seva guitarra i en Josep Cordobès, a la bateria. Els gestos de complicitat són evidents, poden acabar de començar però, s’ho estan passant en gran. És la primera vegada que escolto “Supersticion”, de Stevie Worder, versionada pel Damià, i em sembla impressionant. Per les exclamacions que sento, les cares somrients i les palmes, que no triguen a arrencar per acompanyar-los, està clar que no sóc l’única que pensa així.
En Damià, es pren uns segons per saludar i dir-nos que “Tot va a pitjor després d’això”, una frase que mostra la complicitat també amb el públic. Entre rialles i somriures comença a cantar-nos “Some days”, un suau tema que contrasta amb el ritme de l’anterior i, on la veu d’en Damià, ressona potent i plena de matisos. Sol uns segons més per recordar-nos, tot i que no fa falta, que està presentant Origen (Rgb Suports) i sense més comença els arpegis de guitarra amb els acords d’ “A mig camí”. Des dels copets a la guitarra, la bateria improvisant en alguns moments, el peu marcant el ritme… Tots els moviments, mostren lo còmodes que es senten a l’escenari i el silenci de la gent és absolut. En Damià ens explica que han assajat poc, però no ho sembla, la sintonia dels 2 músics és absoluta, i també ens diu que va avisar al Josep que “Mai fa el repertori” i que li va respondre “De puta mare!”. Natural i proper, en Damià sembla estar a casa, entre amics.
Seguidament escoltem “Avui”, de l’àlbum Un nou sentit (Divucsa), una de les cançons que més m’agraden i amb uns acords que sempre em recorden els aires que tenen les músiques africanes, o àrabs, tradicionals i de fet, potser en tinc una mica de raó, doncs en Josep té, a sobre de la bateria, una mena de gerro foradat, semblant a un udu (un instrument de percussió africà) i que en directe aconsegueix posar-me la pell de gallina, però això no és estrany perquè també ho fa “Més enllà”, d’Ara(Divucsa), el següent tema.
Tot i l’aire condicionat, les cordes sempre pateixen amb els focus i en Damià ha d’afinar a cada cançó. Aquests moments els aprofita per ficar-se a la butxaca, encara una mica més, a tothom. Com per exemple ara, quan ens canta el que crec que és “Losing my religion”, un preciós tema de R.E.M., i ens explica que aquesta versió, que és més funky, la fa “perquè li agrada”. El tema acaba, després d’una improvisació, amb xiulets i bravos cridats per tota la sala i jo segueixo sense estar segura si és la cançó que penso o no, doncs el que està clar és que se l’ha fet molt seva.
A continuació, és el torn de “Més senzill”, d’Ara (Divucsa), amb Josep fent repicar un pal a la bateria i, que encara no sé per què, em fa pensar en un petit i acollidor chill-out, l’estiu i la platja, d’on em treu “Get up stand up”, el popular tema d’en Bob Marley. Imagino que han quedat que ara en Josep marxava i en Damià feia algun tema sol, doncs en Josep intenta marxar però, fidel a l’avís que ja li havia fet (recordeu el “Mai fa el repertori”), no el deixa marxar i, encara plegats, ens canta l’alegre i rítmica “Gratitud”, d’Ara (Divucsa) i, ara sí, marxa en Josep.
El tema que ha triat per fer sol és una altra versió, que ve de gust fer i que, ens avisa, que “Podem cantar entre tots”. Amb el sampler, un aparell que sempre em sembla fascinant, va afegint sons i comença a cantar-nos “Ain’t no sunhise”, un conegut tema de Bill Withers. Encara sol ens canta la suau i preciosa “L’últim que perdrem”, amb una tonada i veu atrapen fins que tot deixa de tenir sentit excepte la cançó. Al meu costat, gent amb els ulls tancat, igual que fa Damià quan canta, movent suaument el cap. Sentint la cançó, igual que faig jo.
Novament sol, escoltem “Crazy”, de Gnarls Barkley i, ràpidament torna en Josep, tot i que en Damià deixa que el faria sol. Més tard en Josep reconeix que “M’estava tocant a sobre” i les rialles s’estenen per la sala. Encara li resten versions per fer i així escoltem “A Change Is Gonna Come”, un meravellós tema d’en Otis Redding, amb uns girs de veu, ara potents, ara trencats, i una suau guitarra per tot acompanyament. I, per seguir, altra versió, aquesta vegada “Una que és molt bona… Tant… que no afino”. Les rialles comencen a sonar però es silencien tan bon punt com comencen a escoltar “Some people want it all”, un gran tema d’Alicia Keys al que segueix “For once in my life”, de Stevie Wonder.
Tots els temes, per més que els conec, em semblen que han pres un aire completament nou i molt personal però tampoc és que pugui pensar gaire en això perquè ja ens està cantant “Sense por”, del disc Ara(Divucsa) i avui em sembla escoltar-la més dolça i amb més força que mai. El concert està arribant al final i fins i tot en això en Damià és diferent. En lloc de marxar, es queda i aquesta vegada és “Purple rain” la cançó que ens canta. Al meu costat, molt a prop, veig una noia amb ulls tancats i somrient, completament perduda escoltant-lo, igual que estic jo.
Els últims temes que sonen són “A change is gonna come” i “(Sittin’ On) The dock of the bay”, ambdues d’Otis Redding i finalment “Stand by me”, d’en Ben E King, posa la cirereta a un gran concert, amb un músic senzill i espontani, amb una veu plena de matisos, que canta funky, soul o blues com ningú. Per alguna cosa, li diuen que té veu negra no?
Post relacionados
febr. 29, 2020 Cròniques Musicals, MUSICA
2020 02 29 Els Teleapàtics i Minova
La web dels escriptors
