08/04/2016 Enric Verdaguer i Cybee: Ens fa viatjar per l’univers de Moonstruck i Mu
By XusMasCròniques Musicals, MUSICA
abr.
08
08/04/2016 Enric Verdaguer i Cybee: Ens fa viatjar per l’univers de Moonstruck i Mu
Crònica 173
Tornem a Luz de Gas, una de les sales on més gaudeixo i no solament pel sostre espectacular que té, sinó perquè l’alçada proporciona una bona acústica des de quasi qualsevol racó. A més a més el Guitar Festival ha programat un concert doble. Primer, un teloner d’excepció: l’Enric Verdaguer amb el seu Moonstruck (Sony Music) i després, una gran presentació: Cybee, que estrena el seu segon disc Viatge a Mu (RGB Suports), per tant, el pla és immillorable.
A l’ENRIC VERDAGUER, li toca obrir concert i escalfar l’ambient. L’Enric és un jove cantautor, que despunta amb força i talent. El seu primer disc, Moonstruck, està format per temes en anglès, i li ha permès consolidar el bon forat que ha sabut fer en el panorama musical, així que venir i escoltar-lo, és un bon extra. 5 minuts abans de l’hora prevista per l’inici, encara no hi ha gaire gent i les converses encara s’escolten amb força. L’Enric obre actuació amb “Driving me round the bend”, on els focus blaus posant un toc relaxant, a l’alegre tema que encara sona més viu quan xiula. En acabar, aprofita per saludar-nos, agrair que compartim la nit amb ell i el concert continua amb “Blue guitar”, la cançó en què parla de la seva trajectòria i que, vestida de violetes, grocs i blaus fan més màgica la senzilla posada en escena. Seguidament, escoltem la dolça “Ready for love”, una preciosa versió d’un tema d’en Gary Moore, que pren força justament, quan sona la bateria per tornar-se de nou dolça i suau quan la bateria calla i, tot seguit, “No one knows”, on la veu de l’Enric sembla sonar una mica més tendre. Amb la qualitat i potència de la seva música, a poc a poc, les converses han començat a baixar de to i l’atenció s’ha fet una mica més evident.
Uns segons per presentar la banda i a continuació l’Enric ens convida a anar de viatge i “M2”, comença a sonar, amb uns suaus verds i grocs que acompanyen el tranquil i melancòlic tema. Seguidament, ens canta “Fun”, el tema que fa uns 2 mesos que ha estrenat clip i que tota la sala acompanya amb palmes però, el moment més íntim arriba quan, marxen els músics. Només ha quedat l’Enric i al teclat ens canta “Memories of Love”. El silenci s’ha fet i segur que més d’un, està com jo, amb els pèls de punta i les sensacions a flor de pell escoltant-lo. Torna la banda per fer la cloenda, en la que podem escoltar “In the mountains”, un tema encara no inclòs en el disc, a la que segueix “Moonstruck” i amb l’alegre “Freaky”, conclou la seva actuació.
Uns minuts per adequar novament l’escenari i sense donar-nos gaire compte ja tenim alsCYBEE a l’escenari. La sala ja ha acabat d’emplenar-se i, des de la pista fins al passadís de la barra central, quasi no es veu un forat lliure.
El concert arrenca amb l’alegre “Hi seràs”. La sala comença a moure’s i cantar amb el grup. Acaben de treure el seu segon disc però sembla que tothom ja sap les cançons. Un petit passeig pel seu anterior treball, Cybee (Autoeditat), ens permet escoltar “Com animals” i “Dos curiosos viatgers”, que tothom acompanya amb palmes i cantant. Seguidament, i tornant al nou disc, escoltem la dolça “Dóna’m la mà”. A continuació, és el torn de la rítmica “Marcel·lí”, que parla d’un amic bastant especial, a la que segueix “Ens hem de veure més”, que ens torna a parlar dels amics però ara, dels que fa temps que no veus i quasi parles amb ells per compromís. El color de les veus, la mescla dels sons i dels instruments, és increïble i cada nota, cada mot, sembla anar-se col·locant a lloc per agafar embranzida arribant al final.El moment més íntim arriba de la mà de “Poblenou”, una tendra cançó d’amor, que ens canten amb l’únic acompanyament d’una guitarra. Com sempre, que escolto a Cybee, i més quan fan temes així, em fascina la forma en fan que les veus sonin conjuntament, sense que ningú d’ells destaqui més que l’altre, però permetent que diferenciem el to en què cada un d’ells canta.
Tot seguit, escoltem la tranquil·la “M’agradava”, l’història d’un amor impossible que, a poc a poc, va pujant d’intensitat i ritme. De sobte, em trobo escoltant una lletra molt coneguda, “Everything’s gonna be alright” i, abans que pugui comprovar si m’equivoco de tema o no, ja està sonant “TN”, a la que segueix “Som”, altre tema de l’anterior disc i a continuació “De tant en tant”, que explica, amb una exquisida tendresa i cura, el que sent algú amb Alzheimer.En acabar, ens avisen que arriba el final, i ara és quan m’adono que els temps ha passat volant i que el concert està acabant. Amb l’avís a sobre, pugen les seves mares per cantar “Mama”, una cançó amb una divertida lletra, dedicada precisament a elles i la cloenda, arriba amb “A ritme de cançons”, un tema amb el qual han resumit la seva trajectòria.
Cap dels dos han fet bisos però, la qualitat de les veus i les cançons, en ambdós concerts, ens han fet gaudir, ballar i cantar així que sortim de la sala amb les piles recarregades i les cançons encara ressonant pel nostre cap.
Post relacionados
febr. 29, 2020 Cròniques Musicals, MUSICA
2020 02 29 Els Teleapàtics i Minova
La web dels escriptors
