26/02/2016 Feliu Ventura, Xerramequ i els Aborígens:De vacances tot visitant a Ovidi
By XusMasCròniques Musicals, MUSICA
febr.
26
26/02/2016 Feliu Ventura, Xerramequ i els Aborígens:De vacances tot visitant a Ovidi
Crònica 158
L’auditori, la meva sala preferida, es vesteix de Barnasants i s’emplena d’aires valencians per acollir a Feliu Ventura i Els Aborígens, en un espectacle “xicotet”, com el mateix Feliu ens diria després, amb un títol força descriptiu Faré vacances! Una visita a Ovidi Montllor, un espectacle càlid, com la veu d’en Feliu, nascut de l’admiració i, per tant, respectuós amb la figura de l’Ovidi, que sembla més present que mai i que segueix rebent homenatges i reconeixements, aquells que un dia trobàvem a faltar i que alguns volien silenciar. La sala petita es troba força plena i les converses flueixen emplenant els minuts que manquen per l’inici. Per fi, mentre uns martells repiquen, tot es fa fosc i arriben els músics. Els focus, tenyits de vermell, abracen el fum, que s’estén per l’escenari, i escoltem un poema, mentre la banda toca. Arriba en Feliu aquest cop sense guitarra. El Feliu més senzill i pur, que obre concert amb “Serà un dia que durarà anys”, que té un aire força rockero, donat pel Marc Serrats (guitarra elèctrica), a la que segueix “M’aclame a tu”, que s’ha vestit amb liles i blaus per una tornada que cantem tots plegats.
Al Marc Serrats (guitarra elèctrica), al David Viñolas (Bateria) i a l’Arnau Caparó (teclat) ara s’afegeixen en Carles i el Fèlix des de Xàtiva (vents), i junts interpreten “El desesperat”, una cançó que parla de problemes encara molt habituals i que posa de manifest que les lletres de l’Ovidi són tan actuals com sempre. Seguidament, la guitarra inicia els acords “A la vida” i, amb les primeres paraules que parlen del foc, els focus es tornen novament vermells.
La timidesa, d’en Feliu, sembla esvair-se fins a convertir-se en una àcida denuncia, quan ens recorda que l’1% s’ha fet ric durant la crisi i ens explica que la següent cançó la canta “pensant en una conversa amb Alfons Rus, l’exalcalde de Xàtiva” i així escoltem “Va, com va”, amb un escenari ple de vermell com la ira i la ràbia que ens provoca la corrupció i la sang dels que, sense poder suportar més problemes i deutes, han mort per culpa de la crisi.
En Feliu no ha deixat de moure les mans en cap moment, ara bategant al ritme de la bateria, ara tocant els acords que normalment faria amb la guitarra i que sembla fer amb més força mentre ens canta les cançons del seu repertori. La primera a sonar és “País de carretera”, de l’àlbum Música i Lletra, un tema del seu repertori que ens diu va escriure durant un viatge per l’AP7 i que ens explica canta en valencià, afegint paraules en castellà, perquè tothom l’entengui, i en la que els juganers focus banyen l’escenari de vermell i groc, fent-me recordar la senyera. Tot seguit escoltem “Alacant”, de l’àlbum Alfabets i “Lloc 2”, de l’àlbum Estels de tela.Després d’aquest passeig entre les cançons d’en Feliu, és moment per tornar als temes de l’Ovidi i així és el torn de la dolça i coneguda “Homenatge a Teresa”, “Perquè vull” que ens fa torna a recuperar el ritme, “La fera”, amb una lletra molt pensada, com tantes altres cançons d’Ovidi, per escapar de la censura i denunciar la manca de llibertat i la manipulació que hi havia en aquells anys i, com a contrapunt, “Montserrat”, que escoltem amb un aire somniador i tendre fruit de la veu d’en Feliu i d’uns focus s’han tornat fúcsies i blaus per acompanyar la cançó.
Com a cloenda, denou una cançó d’en Feliu “Recorda respirar”, de l’àlbum Barricades, que tothom escolta en un silenci absolut fins que una petita parada en la música incita a què la sala acompanyi amb palmes l’alegre melodia, després de la que, fidels al final previst, en Feliu i els músics, saluden i marxen.
Tothom esclata en aplaudiments, que van tornar-se xiulades, a les que s’afegeixen xiulets i puntades a terra així que no es fan gaire de pregar i tornen de seguida. En Feliu ens recita “Tot explota bé pel cap o per la pota” i, en acabar, també tornen els vents i en Feliu presenta de nou als músics, a la que segueix “Finalment”, de l’àlbum Música i lletra i marxen de nou.
Els aplaudiments no es fan esperar i semblen no tenir fi. La insistència de les queixes fan que en Feliu aparegui novament. Amb un somriure de nen entremaliat pren la guitarra d’en Marc i, en solitari, ens canta “Soledat”, el poema d’en Vicent Andrés Estellés que va musicar en Feliu i que es troba inclòs a l’àlbum Referentsi, amb els músics novament a l’escenari, ens tornen a cantar “País de carretera” que, juntament amb una gran ovació amb tothom en peu, posa la cloenda definitiva a un gran concert.
Post relacionados
febr. 29, 2020 Cròniques Musicals, MUSICA
2020 02 29 Els Teleapàtics i Minova
La web dels escriptors
