13/02/2016 Germà Negre: La fusió perfecta entre cobla i dansa

By XusMasCròniques Musicals, MUSICA

13/02/2016 Germà Negre: La fusió perfecta entre cobla i dansa

Un altre cop a l’Auditori. Un altre cop al Tradicionàrius. Un altre cop amb Germà Negre. Ni en somnis són masses sinó tot al contrari un cúmul de bones notícies. Una sala còmoda, en tots els aspectes. Un festival que té molta cura de les seleccions que fa. Un grup que fusiona perfectament música tradicional amb lletres iròniques i satíriques, on pots trobar dobles sentits. Que connecta amb la gent i la fa participar. Els vàrem descobrir en directe al FIMPT 2015 i ens vàrem retrobar als Petits Camaleons 2016. Un grup que han estat creats per la intervenció divina doncs cal recordar que es va formar, segons ells mateixos diuen, quan en una aparició, la Moreneta (de la Serra) els va amenaçar de mort si no formaven un grup que interpretés cançons populars. Encara segueixen presentant les cançons del seu primer disc “Els àngels fan ballades” i comptaran amb la participació de la cobla de l’Orquestra Selvatana i l’Esbart Dansaire Fontcoberta de Banyoles.

S’apaguen els llums. El concert comença però, no apareix el grup, una veu femenina ens adverteix que aquest concert, no s’hauria d’estar fent aquí, sinó a la plaça d’algun poble, amb tothom dempeus, ballant i cantant i de nou, es fa la foscor. Pels petits sorolls i les ombres imagino que el grup s’està situant. Quan la llum es fa, els músics ja hi són a lloc, situat a la zona esquerra de l’escenari i comença a sonar “Que volen aquesta gent”, la coneguda cançó composta per Maria del Mar Bonet amb la lletra d’un poema de Lluís Serrahima. Tot el grup està situat a la zona i el silenci a la sala és absolut. Ara entra també la Cobla Selvatana, que es situa a la zona dreta de l’escenari i, avui, tenen un músic nou: en Ferran, dels Germà Negre, que està situat al costat del seu mestre, segons ens diuen, perquè li feia molta il·lusió.

Els llums grocs que banyaven al grup es tornen morats i comença a sonar “Va callar”, que fan plegats. En acabar, entra l’Esbart Dansaire Fontcoberta, de Banyoles, per posar dansa a “Noia de porcellana”. Amb el final de la cançó, marxen els 3 nois i les 3 noies que ballaven però, només per fer alguns canvis en la formació inicial i tornen per ballar al ritme d’ “El rei vol corona” que acaba amb les noies tallant-li al coll als nois, que resten estirats a terra.

Tot seguit, amb tot en foscor, excepte pel cantant que està il·luminat, sona “Si els fills de puta volessin”, del Quico Pi de la Serra. Els llums s’encenen per acompanyar-nos mentre cantem amb el grup i comencen les picades d’ullet a les que ens tenen habituats el Germà Negre. Passats els versos inicials, la música entra i els llums tornen. La Selvatana resta encara a l’escenari però només amb vents més grans. Introdueixen una mica de l’himne espanyol i, entre esbroncada i xiulets, han de callar per revisar les partitures. A continuació, ens canten “El pagès de la Vall del Bac”.

Les bromes segueixen o, potser no. El cas és que ara l’Adrià, el cantant, ens explica que aprofitant que venien a l’Auditori, van començar a demanar coses, fins que els hi diguessin prou. Primer van demanar a la Selvatana… després a l’Esbart… i com els hi van dir que si, van aprofitar per demanar fer una mitja part i, per això, s’han portat una taula amb cadires i tamboret. La gent, entre somriures, els escolta i mira atentament. Quan ens diuen que volien portar al Chayanne, els somriures ja comencen a ser rialles. Mentre, sigil·losament, un home s’ha aixecat de la zona dreta i camina cap a l’escenari, a l’hora que l’Adrià segueix explicant que per problemes d’agenda d’en Chayanne qui ha vingut és en Jaume Arnella, l’últim romancer català amb més de 5 dècades voltant pels escenaris, i la sala esclata en aplaudiments.

Tots plegats, els 6 músics i en Jaume, en canten com si d’una “Taverna” es tractes i reflexos blaus, semblen jugar al ritme del “Tralari, lalala”. El tamboret, s’ha convertit en un tambor improvitzat. La sala els acompanya cantant i fent palmes. La festa està servida al ritme de la música i la bóta de vi. En acabar, entre aplaudiments, retiren la taula i en Jaume marxa. Per reprendre l’espectacle, després d’aquesta sobta mitja part, han triat llegir l’“Escola de Rivera”, de l’Ovidi Montllor, a la que segueix l’alegre cançó del “Tio Canya”, d’Al Tall, amb la Selvatana i l’Esbart de nou a l’escenari.

Fa estona que, el grup, s’ha ficat a la butxaca a tothom., amb les alegres músiques, amb les bromes i, després d’explicar-nos que pensaven que vindria la Núria Feliu, perquè els hi havia donat un “like”,  ens avisen que una persona molt especial, està entre el públic. Un focus il·lumina l’última fila on La moreneta està menjant crispetes i vigila silenciosament l’espectacle.

La següent cançó que ens canten és “L’allioli”, novament amb la Selvatana i l’Esbart. A continuació, l’escenari comença a emplenar-se de fum i en Adrià (Estarriola), el violinista, canta “País petit”, de Lluís Llach, a la que segueix “Cançó de la llum”, que en el disc fan amb Pep botifarra, la versió de “L’hereu Riera”, que acaben fent sense guitarreta perquè no l’aconsegueixen afinar, “Vila Fàstic” i “Jo vull ser miss”, on una de les ballarines de l’Esbart pren el paper de Miss.

El concert arriba al final però, abans, com avui és l’últim dia que actuen amb la Selvatana, amb la que porten actuant des de l’estiu, els hi dediquen “Compostelaco”, que diu en la lletra “Un bon públic heu estat” i “Portem un esbart i una cobla” així que a més a més serveix per com acomiadament del concert.  La foto final i els agraïments al Jaume Arnella i a tots els que hem estat aquí, fan la cloenda definitiva per avui.

Fotos del Concert