05/02/2017 Jordi Montañez: El plaer d’un diumenge qualsevol

By XusMasCròniques Musicals, MUSICA

05/02/2017 Jordi Montañez: El plaer d’un diumenge qualsevol

Avui al Harlem Jazz Club per primer cop i per fi podré gaudir de la música d’en Jordi Montañez, un cantautor que enllaunat m’agrada molt i que encara no he vist en directe. He de reconèixer que veure’l per primer cop, al Barnasants, en un petit plaer.

Una sala, encara buida, ens espera però, l’escenari ha captat la meva atenció: En primer pla veig una casa, que conté una espelma encesa, i 3 vaixells de paper, fets amb un full blanc ple de lletres. Darrere, en segon pla, dues cadires i dues guitarres esperen l’arribada dels músics. Amb mig somriure, encara als llavis, observo les petites taules rodones i la meva curiositat es desperta ràpidament. A totes hi ha un vaixell de paper, que abans em semblàvem només lletres, i ara veig que és un poema que es repeteix per tota la fulla. També hi ha dues espelmes i un encenedor. De seguida, em fixo en una nota escrita a mà i signada per Jordi, que aclareix el misteri: “Les podeu encendre quan soni una cançó que us agradi. Així des de dalt, ho veurem” i el meu somriure es fa més gran. Aquests petits detalls demostren l’atenció que el músic fa al seu públic i no sols a l’actuació.

En Jordi i en Pau surten de l’escenari, mentre tothom aplaudeix i seguim aplaudint fins que aconseguim que en Jordi torni. El primer bis que podem escoltar és “Grândola, Vila Morena”, del portuguès José Manuel Cerqueira Afonso, més conegut com a “Zeca” Afonso, una cançó molt relacionada amb la Revolució dels Clavells i que Jordi canta, amb un clavell a la mà i alçada portant un clavell. En Pau torna a l’escenari i plegats ens ofereixen “Cantarem la vida”, d’en Raimon, amb la que concert finalitza definitivament.

La sala ja és plena quan en Jordi apareix a l’escenari i ens comença a parlar d’Elionor, la protagonista del poema homònim de Miquel Martí Pol (el poema que està escrit pels vaixells) i em fa imaginar que serà el fil conductor del concert. El primer tema que escoltem és “Adagio a mi país” d’Alfredo Zitarrosa. Seguidament ens canta “Esparta” i “Heroi”, ambdues cançons de l’àlbum Dolça Victòria (Temps Record), que tothom escolta amb atenció i en un silenci absolut.

Per guiar-nos pels anys d’adolescència i joventut de l’Elionor, s’afegeix a l’escenari en Pau Romero, que ha estat el productor i ha fet els arranjaments d’Anòxia (Satélite K), el darrer disc d’en Jordi. “Mare” és el primer tema que sona, per acompanyar el relat de l’Elionor, al que segueix “Nou conveni laboral” i “Cançó necessària”, totes 3 cançons estan incloses a l’àlbum Cançons d’ara (Mésdemil). En alguns temes, han introduït alguns efectes, arranjaments i proves de pedals que, ens diu en Jordi, pretenen trencar amb Anòxia i donar pas al quart disc que sonarà diferent però, el repàs a la seva discografia, havia d’incloure algun tema del primer EP i així sona “Llàgrimes al vent”, de l’EP Horitzons per dibuixar (Autoeditat).

Fent gala d’aquest caràcter d’un caràcter, que em sembla, molt proper, en Jordi comenta el goig que fa veure les espelmes enceses des de dalt, cosa que és fàcilment imaginable, però també ens diu que ja estava preocupant-se i, no puc evita pensar que és un comentari una mica estrany doncs les nostres espelmes ja estan enceses fa estona. És ara quan m’adono que aquesta peculiar forma de vincular el concert i la narració fa estona que m’han atrapat, fins al punt que ni m’havia adonat si les altres taules havien encès o no les seves espelmes.

El concert viatja en el temps, igual que avança el relat l’Elionor i ara que, camina cap a la maduresa dels quaranta, podem escoltar “Leila”, “No he gosat mai dir t’estimo” i, després dels avisos de bombardeig, sona “Diamant 232”, temes que trobem a l’àlbum Anòxia (Satélite K). Sols un petit instant, per fer menció a Joseba Sarrionandia (escriptor i poeta basc) i la seva “Antologia poètica”, i de seguida escoltem “Som” i “Per canviar-ho tot”, ambdues cançons de l’àlbum Anòxia (Satélite K). Quan en Jordi ens parla de la família de la noia i la seva generació, imagino que el concert està acabant i amb “Oda a mi generación”, de Silvio Rodríguez, el concert acaba.

El poema de Martí Pol i la història de l’Elionor, ha estat present durant tot el concert. Les cançons i les narracions d’en Jordi ens han tingut enganxats. Ha estat una meravellosa cirereta a l’etapa que finalitza, fent un viatge a través dels anteriors treballs del músic i que, segur, és un bon inici pel proper disc que ha d’arribar.

Per fi he pogut gaudir, el plaer d’un diumenge qualsevol escoltant a Jordi Montañez i estic segura que no serà l’única vegada.

Fotos del Concert