05/03/2016 Maria del Mar Bonet i Borja Penalba

Tornar a l’Atrium de Viladecans, després de tant de temps, és una bona notícia doncs és un teatre amb una bona acústica i els seus treballadors, sempre estan a punt per donar-te un cop de mà en tot allò que puguis necessitar. Avui, de la mà de Barnasants, arriba la Maria del Mar Bonet i en Borja Penalba. Serà un concert molt especial doncs, en aquests dies, celebren 2 anys del primer concert conjunt entre la Maria del Mar i en Borja i, a més a més, per la proximitat amb el 8 de Març, Dia  de la Dona Treballadora. La sala gran de l’Atrium està plena. A l’escenari, dues guitarres, dos faristols i una tauleta, que em recorden les tauletes lliteres, esperen pacientment l’inici del concert.

Els llums s’apaguen i es fa el silenci. Un silenci absolut. En Borja i la Maria del Mar es situen. Els únics llums que hi ha a la sala són per il·luminar-los i el color vermellós atenua la claror. La primera cançó que podem escoltar és “Nosaltres les dones”, el poema musicat del mateix nom de la poetessa finlandesa Edith Södergran, que també dóna nom al recital i, seguidament, “Mercè”, per la que la Maria del Mar també pren la guitarra. Una dolça melodia, la tendra veu de la Maria de Mar i els focus tenyits de blau donen forma a una bonica postal.

Tot seguit, amb els faristols tenyits de colors, ens canten la “Cançó de fer camí”, un poema de Maria Mercè Marçal que en Borja ha musicat amb uns acords d’un gust exquisit. Fins aquest moment, les cançons han estat cantades per la Maria del Mar, però en aquesta també canta en Borja i  naltros, acompanyem la cançó amb palmes. Seguidament, a cappella, escoltem “Madona de Sa Cabana”, a la que segueix “La dama d’Aragó”, amb l’escenari tenyit de roig i també a cappella.

Els llums es fan més clars, per escoltar “Ombra negra”, que posa música al poema “Sombra negra” escrit per la poetessa gallega Rosalia de Castro i, tot seguit, fent un petit homenatge a l’Ovidi, sona “Homenatge a Teresa”, que canten intercalant-se entre estrofes, provocant un contrast perfecte entre la veu tan profunda d’en en Borja i la veu més aguda de la Maria del Mar. Tot seguit, podem escoltar “L’amor és mar desfeta”, inclòs en el seu treball Amic, Amat considerat per la crítica un dels millors discos no sols de la Maria del Mar sinó de la música catalana. En Borja manté una nota greu, similar al cant difònic dels monjos budistes i la Maria del Mar toca la pandereta, en una màgica combinació que arriba al cor i que, juntament, amb la meravellosa “Dansa de la primavera” formen, per a mi, el moment més bonic fins ara.

La mescla de veus és espectacular. Les harmonies perfectament coordinades. Les mirades i els somriures ens mostren la complicitat existent entre en Borja i la Maria del Mar i que s’evidencia a cada cançó. A continuació escoltem “Em dius que el nostre amor”, amb música d’en Toti Soler, a la que segueix “Inici de campana”, del mallorquí Bartomeu Rosselló Porcel i que la Maria del Mar dedica al seu germà. Tot seguit, ens canta la cançó “De sentir” i és increïble com, quasi sense adonar-te, la música va ficant-se endins, molt endins. La guitarra d’en Borja sembla parlar al ritme que va marcant la veu de la Maria del Mar. Els dits d’en Borja toquen cada nota, entenen els matisos a donar. A hores d’ara, imagino que estem arribant al final i, aquest pensament, no apareix precisament per cansament sinó perquè no vull sortir d’aquesta màgica i relaxada atmosfera que, ambdós, han creat.

Posant de manifest l’amor per les seves illes i el gust per la música tradicional, que també coneix i tan perfectament canta, escoltem “Les illes”, explicant-nos abans que en Vicent Andrés Estellés, en els poemes, parla de les illes com si fossin dones. Tot seguit, sona “No puc dir el teu nom”, un poema que ha musicat en Borja juntament amb Tomás de los Santos, on s’inverteixen els papers i en Borja canta mentre la Maria del Mar fa els cors. A continuació, escoltem “Alenar”, que arrenca bravos en quant ens diu que “Hi ha cançons que només pots escriure després de llegir a Vicent Andrés Estellés” i ens confessa que “estima molt a València”.

Com a cançó de cloenda, han triat “Què volen aquesta gent?”, que fan alternant-se per cantar els versos i que acaba amb crits de bravos, una sonora ovació i tota la gent dempeus. Ells, saluden i marxen, com si no donessin importància als clams que s’escolten però ningú vol deixar-los marxar i els aplaudiments i els crits semblen ressonar a la sala cada vegada amb més força.

Les queixes donen resultat i en Borja i la Maria del Mar tornen a l’escenari per fer els bisos. El primer, que podem escoltar, és, novament, la “Cançó de fer camí”, el poema de la Maria Mercè Marçal musicat per en Borja i que repeteixen perquè li agrada molt a la Maria del Mar, tal com ella mateixa confessa. Com a cloenda definitiva sona “Jota marinera”, tornant a les músiques tradicionals que tan bé coneix i que tanca concert deixant-nos un l’olor del Mediterrani i del mar, que durant uns minuts hem assaborit plegats.