Nit de les Lletres 2016 del Vull Escriure

Ha estat molt fàcil del que pensava, tot i que m’he proposat donar-li una volta als temes i cercar un sentit diferent al que, potser, s’esperaria i estic molt contenta d’haver participat. Aquí us deixo els meus textos i la resta de textos els podeu llegir a la propia web.

La fulla en blanc. De nou la maleïda fulla en blanc. Com era possible que li tornés a passar? Ho havia preparat tot amb molta calma i molt metòdicament. L’ordinador… encarat a la finestra, per on podia observar una preciosa muntanya. El so… una suau música, relaxant i inspiradora. Un got i una ampolla d’aigua, completaven l’escenari, per tal de no haver de perdre ni un minut. I, ara, ara que tot estava perfectament preparat… Res! Ni un sol mot, ni una sola paraula acudia. S’havia promès acabar el llibre aquesta mateixa setmana i el final, justament el final, aquell final que havia imaginat molt abans de començar a escriure, el final que havia donat vida a la novel·la, no hi havia forma que aparegués de nou. La inspiració sembla riure’s i haver fugit emportant-se el maleit final. Estava suant. No feia calor, més aviat al contrari i no ho entenia. La suor era una suor freda i molesta. De sobte, es va adonar: tenia por! El que li passava era que tenia por. La novel·la havia estat tan fàcil d’escriure que ara patia per no trobar un final a l’alçada. La por la tenia atemorida, blocada. Va tancar els ulls. Va respirar, amb tranquil·litat. Es va perdre uns minuts, acaronada per la música. Gaudia del rítmic repicar que escoltava. Va tornar a obrir els ulls. Sense ni fixar-se, gaudint amb el paisatge i la música, estava escrivint. El malefici s’havia trencat. El final fluïa. Ara n’estava segura: La novel·la seria un èxit. Ja no tenia por.

NIT LLETRES 2016 – 2a MINICRIDA: «Eh?! Quina ràb…!»

Ja feia més d’un any que escrivia. Escrivia perquè li agradava. Gaudia explicant el que veia, el que sentia. Quan havia començat aquesta afició? Ni ho sabia. No sabia donat compte. A vegades pensava que no valia la pena perquè perdia hores de són, robava minuts on podia i els invertia a escriure. Li feia ràbia no poder continuar amb la seva passió en exclusiva. Li feia molta ràbia haver que compaginar-ho amb la feina, com si d’un hobby es tractes, però necessitava cobrar cada mes. Havia pensat deixar-lo tot i oblidar-ho però… no podia.

Senzillament no podia. Necessitava escriure. Quan intentava passar un dia sense obrir l’ordinador, les paraules semblaven ballar davant seu, reclamant la seva atenció, i així podien passar hores i hores. Això li feia encara més ràbia. Les veia. Les entenia. Havia comprovat com, aquestes paraules, teixien frases i històries. Parlaven de la música, de la gent, de la vida. Llavors, obria l’ordinador, deixava fluir les paraules i la ràbia es tornava calma. Gaudia. Simplement escrivia i gaudia. Podia passar hores escrivint. Per fi va decidir que no deixaria d’escriure mai més i li va semblar que tota la ràbia s’havia esvaït per sempre.

NIT LLETRES 2016 – 3a MINICRIDA: «Ecs! Quin fàstic!

Últimament, les coses no havien anat massa bé. La feina, la maleïda feina no hi havia forma que s’estabilitzés, però igualment va decidir que feia massa temps que no sortien. Feia massa temps que només retallaven i retallaven, intentant no sortir-se ni un cèntim del pressupost. I va presentar-se l’oportunitat. Aquell lloc estava una mica lluny i tornar a casa, amb el cotxe, seria un patiment. Així que va decidir fer una reserva i marxar tot el finde. Inclús, mentre feia la reserva, pensava que estava fent una bogeria, que igual s’empenedia, que els diners li farien falta però, ja ho havia decidit. I ho van fer. Van marxar. Per fi, van desconnectar de tot. Només havia estat un cap però havia estat el millor cap de setmana des de feia molt temps. Només una taca embrutava el record. La tornada. Havien de tornar a casa. De nou a la rutina, a retallar despeses, a no sortir-se del pressupost… Fàstic! Quin fàstic li feia la situació! No era un fàstic com el que sentia pels bitxos però, definitivament la situació era fastiguejant.

NIT LLETRES 2016 – 4a MINICRIDA: «Sorpresa!»

Feia molt de temps que ho demanava. Molt de temps. No parava. Cada vegada que veia un, ho demanava. Estava obsessionada amb els gossos. Grans, petits… Blancs, Negres… No tenia importància com eren. I per fi, aquell dia, van portar-li un. Estava tan al·lucinada, que no podia parlar. El mirava. El mirava i reia. El mirava comprovant que no era un somni. I de sobte… Sorpresa! Hi havia un altre! Dos! Eren dos! Tant temps esperant per tenir un gos i ara en tenia dos. La sorpresa havia estat doble i no l’oblidaria mai. De fet, estava pensant dir-li així, Sorpresa, a un dels gossets.

NIT LLETRES 2016 – 5a MINICRIDA: «Aha… Tu ja m’entens»

Un cor trencat, ni recordava quan va passar. Només sabia que necessitava recomposar la seva vida. Recuperar la seva essència. Il·luminar la seva nit. Cada dia la mateixa rutina. Llevar-se, Treballar, Tornar a casa, Dormir i tornava a començar. Mirava enrere i no entenia que havia passat. Com havia acabat dins d’aquesta rutina interminable.

Avui s’adonava que ja no veia als seus amics, ni tan sols parlava amb ells. Només acomplia les obligatòries cites amb la família. Tan aviat com acabava de treballar tornava a casa. Què havia passat? Per més que ho intentava, no podia recordar-lo. Sols sabia que a poc a poc havia començat a deixar de quedar amb ningú. Anul·lava sistemàticament qualsevol esdeveniment que, per casualitat confirmava i, a poc a poc, tothom va deixar de preocupar-se. Potser, algú hauria d’haver-li dit que estava canviant però, semblava que no eren tant amics com creia.

Ell l’anul·lava però una nit de lluna plena, va decidir que ja n’hi havia prou. La lluna havia il·luminat la seva foscor, com si d’una metàfora es tractes. La seva vida era negra com la nit, però va decidir que havia de tornar-la lluminosa, com si la lluna plena hagués arribat per desfer la foscor.

Aquella nit, va dir prou. Mirant la lluna. Sense saber el motiu, aquella lluna lluminosa, blanca, rodona, li va tocar el cor. Es va transformar en la seva silenciosa còmplice. La mirava i l’entenia. No parlava però l’entenia perfectament. Aquella màgica lluna, tenia un somriure i els estels brillants, com espurnes, li van semblar les molles del camí a seguir. La seva bellíssima còmplice, avui era plena i la va despertar plenament del seu mal son.

Per cert… el primer Títol aconseguit!