19/02/2016 Verdcel: d’Alcoi a Subirats, Del cor a les mans
By XusMasCròniques Musicals, MUSICA
febr.
20
19/02/2016 Verdcel: d’Alcoi a Subirats, Del cor a les mans
Crònica 155
Avui anem fins a Subirats. Més concretament a Sant Pau de l’Ordal, de la mà del Barnasants que ens porta a Verdcel i l’espectacle “Del cor a les mans”. L’espectacle es estrenar l’any passat al mateix Barnasants, i també dóna nom a un CD+DVD, resultat del directe que van oferir a l’Espai d’Art Tinta Roja, al mig del Poble-sec barceloní. Ja sabem que el concert és un homenatge al cantautor Ovidi Montllor i també sabem que uneix les cançons de l’Ovidi, amb versions especials, objectes i frases seves així que l’espectacle és força engrescador. Tant com per fer sortir de casa a la gent, tot i el fred que fa. Per la meva part, estic desitjant gaudir de les cançons que ja he pogut escoltar i que em transmeten un respecte i una admiració vers l’Ovidi molt especial.
El concert es celebra al Centre Agrícola de Sant Pau, on trobem taules i cadires disposades per gaudir del concert i una gran estufa escalfant la sala. A l’escenari, dues cadires i dues guitarres, una taula i amb diferents coses al damunt, esperen l’arribada de Verdcel. Poc més de les 21:15 el concert comença amb la veu profunda i càlida, de l’Alfons, recitant “De res”, un poema del que només fa una petita part, i seguidament la cançó “Serà un dia que durarà anys”, que de sobte és enèrgica i de sobte dolça. Tot seguit, mig recitada mig cantada, “L’Escola de Ribera”, una cançó que Ovidi va escriure a la seva escola i que ens permet tenir un retrat d’una època tan fosca del franquisme. Mentre Alfons utilitza un regle per remarcar la lletra i en Toni (Medialdea) l’acompanya picant amb una mà i amb l’altra fent sonar el mànec.
Per continuar, ens recita “Ais”. Per tot acompanyament, la veu, 2 martells per repicar i la guitarra que copeja, a la que segueix “La fàbrica Paulac”, on l’Alfons sembla haver pres el diari de la cançó per integrar-lo en la melodia, “Assaig de càntic en el temple”, un poema de Salvador Espriu que va musicar l’Ovidi i que, parlant de l’exili, fa amb una motxilla a sobre de la taula, que vol simbolitzar la maleta dels exiliats, “Història d’un amic” i “El desesperat”, creant la melodia amb l’ajuda d’un sampler i un seqüenciador i que, es converteix en la cançó més aplaudida fins al moment a la sala i que, com en el disc, a mi em resulta hipnòtica i em fascina.
A continuació, escoltem una “Cançoneta juganera” i “El diluvi”, altre de les cançons que més m’agraden d’aquest disc doncs, si pares atenció, descobreixes frases que tenim molt integrades en el nostre dia a dia i que ni ens fixem que diem. Tot seguit, sona “Una nit a l’òpera”, per la que pren un fulard. Alfons ens fa notar que es podria dir una nit al palau o el cas palau i ens arrenca una rialla. Com en el disc, sense pausa, enganxen “Encara nois, encara”. A continuació, escoltem “Montserrat”, una cançó que trobo molt bella i que, Alfons ens comenta, ha estat poc reivindicada, a la que segueix “Diccionari de butxaca”, amb unes fulles de paper que va trencant i fent sorolls que s’integren perfectament amb la música.
Tot seguit escoltem “Cançó de llaurador” i “Tot explota pel cap o per la pota”, per la que pren una falç i un martell. Seguidament “Gola seca”, amb tothom fent palmes acompanyant al ritme. Per seguir amb una versió de “El meu poble Alcoi” que, retocant i actualitzant algunes paraules, quasi ja no s’assembla a l’original.Com a tancament del concert, escoltem “De res”, un petit poema, i “Als companys”, després de la que marxen de l’escenari tot i que, de seguida, gràcies a les queixes, tornen.
L’Alfons posa una cura especial a tot allò que fa i una bona prova d’aixó és que ha recuperat per avui “Subirach”, un poema que va escriure fa molt de temps i al que en Toni va posant una suau música i que serveix de preàmbuls per als bisos.
El primer bis, que ens ofereixen és “Va com va”, al que segueix una segona versió de “Montserrat”, per la que també s’afegeix Alfons a la guitarra, després de la que tornen a marxar però, aquesta vegada, les queixes, encara els fan tornar més ràpidament i, definitivament, la cloenda del concert arriba de la mà de “Sageta de foc”, que fa amb els martells picant, i “Homenatge a Teresa”, que ens demana que cantem amb ell.
El concert ha acabat definitivament. La freda sala s’ha escalfat amb les cançons de l’Ovidi. Amb aquestes lletres que semblen tan vigents com mai. Amb la guitarra d’en Toni i la profunda veu de l’Alfons, que ens ha arribat Del cor… a l’ànima.
Post relacionados
febr. 29, 2020 Cròniques Musicals, MUSICA
2020 02 29 Els Teleapàtics i Minova
La web dels escriptors
